Esquema de treball:
Primera part
Segona part
Tercera part
 

Introducció

L'HUMANISME: LA SUPERACIÓ DE LA MENTALITAT MEDIEVAL

Al voltant de 1400, es produeix una autèntica revolució en alguns punts d'Europa, especialment a Avinyó i Florència, que progressivament s'anirà estenent arreu. Parlem, és clar, de l'Humanisme, un corrent de vida i de pensament que va canviar els hàbits de pensar i viure de tal manera que prepararen el camí dels grans canvis que portaren a l'esclat del Renaixement ja en el segle XVI. 

Un dels canvis essencials que es produeixen a nivell quotidià és l'empenta que prenen les petites ciutats, és a dir, la incipient vida urbana, enfront la vida rural que havia predominat durant tota l'Edat Mitjana. De fet, al període de l'Humanisme, se'l coneix com a tardor medieval, precisament per això, perquè és el període de trànsit entre un món caduc i, un altre que serà pres com el modern. D'entre aquestes ciutats, destacarà sobretot el paper jugat per Florència, bressol de Dante i Boccaccio, i lloc d'estada de Petrarca. 

Petites repúbliques independents, optaren per la pràctica del comerç i dinamitzaren les noves maneres de viure, d'entendre el món: constatació que s'havia d'aprofitar la vida, envoltar-se d'elements que la fessin fàcil i bella, interès per la cultura i la saviesa, diferent manera de valorar les obres d'art com a peces singulars que podien embellir la vida de l'home, etc. En definitiva, van aplicar la màxima dels clàssics que deia: "L'home és la mesura de totes les coses". Aquest, de fet, serà l'eix dels nous ideals de pensament que s'abeurarà, sobretot, del llegat d'obres deixat per l'antiguitat clàssica. 

Les obres de la tradició grega i llatina seran el centre d'atenció de les grans figures de l'Humanisme. Així, podríem dir que Francesco Petrarca va ser el pare de Humanisme. D'entrada, perquè és el primer bibliòfil en el sentit modern del terme, dèria que el va dur al descobriment i compra d'obres clàssiques d'una gran transcendència cultural. És, a més a més, el creador de la moderna idea de la biblioteca, ja que va llegar la seva per a que les generacions futures es poguessin servir dels seus llibres. Per altra banda, Petrarca va valorar molt més la seva obra redactada en llatí que no pas l'escrita en vulgar, especialment el Cançoner, que ell mateix definia com  Rerum vulgarium fragmenta ('fragments de coses en vulgar').

Paradoxalment, de fet, a l'època que estudiarem, es perfilen dos grups d'escriptors: els moderni que cerquen en els seus llibres el coneixement i els antiquus, com Petrarca, que hi buscaven la saviesa. Els primers segueixen predominantment Aristòtil; els segons, proclamen sobretot fidelitat a Plató, a Ciceró i a la doctrina del cristianisme, en especial, a les obres de Sant Agustí, un dels autors predilectes de Petrarca, que el considerava el darrer gran autor clàssic.

De tots els autors que et presentem n'hi ha dos d'eminentment humanistes: els toscans Petrarca i Boccaccio. Del primer, en podràs llegir diversos sonets i una sextina que il·lustren la gran transcendència que va tenir en la seva vida la coneixença i la mort de la seva estimada Laura de Sade; del segon, la història de Massetto da Lamprovecchio, una de les novel·letes que fan que el Decameró apunti unes noves maneres d'assumir la vida, el plaer i la diversió. Els altres dos autors, l'anglès Geoffrey Chaucer i el francès François Villon, tot i que formats en els paràmetres de pensament medieval, en les seves obres, especialment en els Contes de Canterbury del primer, hi traspua la influència del Decameró, i en la del segon, cal remarcar el nou tractament que dóna al cant de l'amor però amb un rerafons vital que res té a veure amb la tradició medieval que va dels trobadors a Petrarca passant pels poetes del dolce stil novo.