EL TEXT NARRATIU

Definició
Estructura
Trets lingüístics i recursos
Manifestacions
 

Definició:

El text narratiu (oral o escrit) informa sobre accions i fets reals o ficticis que es desenvolupen d'una manera lògica en un temps i en un espai i en els quals intervenen personatges. Respon a les preguntes què fa?, què passa?
 

Estructura:

El text narratiu s'organitza generalment en tres grans blocs: el plantejament (en què es presenten uns personatges, un marc espacial i temporal, una situació), el nus (o desenvolupament, en què s'esdevenen accions que modifiquen la situació inicial) i el desenllaç (o resolució). Una anàlisi més minuciosa permet establir cinc parts:
Situació inicial Complicació Evolució Desenllaç Situació final

Exemple:


[Situació inicial:] Hi havia un moliner molt pobre i una mica mentider que tenia una filla preciosa. [Complicació:] Un dia, per fer-se agradable al rei, li va contar que la seva filla era capaç de filar la palla i convertir-la en or. D'aquesta manera va fer patir molt l'al·lota, ja que el rei va tancar-la en una torre perquè provàs les seves habilitats. [Evolució:] Ella no feia més que plorar, fins que li va comparèixer un nan i li va dir que convertiria la palla en or si ella li donava alguna cosa a canvi. La primera vegada li va donar un collar. La segona vegada, un anell. Però la tercera vegada, quan el rei li havia promès que es casaria amb ella si aconseguia més or, l'al·lota ja no tenia res per donar. Aleshores el nan li va demanar el primer fill. Ella, desesperada, hi va accedir. Al cap d'un any, quan la nova reina havia tengut un fill, el nan va anar a cercar-lo. Ella no se'n volia desprendre de cap manera, i el nan, segur que no se'n sortiria, li va dir que no li prendria el fill si ella arribava a descobrir el seu nom. La reina va passar dies recollint els noms més estranys del regne, però no endevinava el del nan. [Desenllaç:] Fins que un dia un dels missatgers, enmig del bosc, va sentir el nan que cantava: "Ningú no ho sap, ningú no ho sap: jo som Rumpelstilzchen!". El nan, quan la reina li ho va dir, es va enfadar molt, cridava: "T'ho ha d'haver dit el dimoni!" i pegava potades en terra, tan fortes, tan fortes, que la terra es va obrir i Rumpelstilzchen va desaparèixer. [Situació final:] A partir de llavors la reina va viure feliç i tranquil·la devora el seu fill.

 
      (Germans Grimm: Rumpelstilzchen)

 

 


Algunes narracions presenten un altre element, explícit o implícit, que és la moralitat, l'ensenyament moral o avaluació final, que respon a la intenció de l'autor:

  

  Això era una guineu a qui agradava molt fer bromes als altres. Un dia convidà una cigonya a dinar a ca seva. La guineu féu arròs de brou i el dugué a taula en dos plats. La pobra cigonya, amb el bec tan llarg, no pogué agafar ni un gra d'arròs. La guineu, en canvi, s'acabà tot el plat i encara l'escurà amb la llengua.

   La cigonya decidí venjar-se de la broma de la guineu. Deixà passar el temps i al cap de dos o tres mesos la convidà a dinar a ca seva. El dia de la invitació la guineu pensava: "Que bé que dinaré avui!". Però la cigonya dugué a taula dos tassons alts i estrets, plens de carn tallada en trossos petitons. El bec de la cigonya entrava molt bé dins el tassó, però la guineu tenia el morro massa ample i no pogué menjar res.

   La guineu tornà a ca seva molt empegueïda, [Moralitat:] i així aprengué a no riure's dels altres.

 

(Faula tradicional)

 



De vegades l'emissor, per motius diversos (interessar el receptor, sorprendre'l...), explica els fets en un ordre diferent, començant, per exemple, pel desenllaç, però el receptor sempre ha d'entendre quin és l'ordre cronològic dels esdeveniments narrats:

 

M'han posat una multa de 150 euros. Venia de cercar els nins de l'escola. Ha estat quan sortia de la Via de Cintura: els policies eren a la rotonda del cementeri, m'han aturat i jo no duia el cinturó de seguretat.

 



El text narratiu conté sovint seqüències que corresponen a tipologies diferents (descripcions, argumentacions, diàlegs, etc.).



Trets lingüístics i recursos:

En els textos narratius hi abunden  els verbs d'acció i les expressions temporals (adverbis i locucions adverbials de temps, construccions de preposició + sintagma nominal, clàusules subordinades temporals, verbs i substantius que indiquen temps, etc.).

El temps verbal dominant és el passat (sobretot el pretèrit perfet, simple o perifràstic, en combinació amb els altres temps), encara que també hi ha narracions en present i en futur.

Exemple de text narratiu en present:

 

El matí passa ben de pressa per a en Jordi. És l'hora d'anar a recollir la xarxa. Començant per un extrem, el pare la puja mentre en Jordi dirigeix l'embarcació. Avui pesa molt. La pesca és bona. Com més va, més pesa. En Tomàs ha de fer veritables esforços per aconseguir arriar-la.  […]

 



El narrador introdueix la veu dels personatges en la narració de dues formes:

1. Reproduint exactament allò que diuen (discurs directe):

 

   Tanmateix, quan menys s'ho esperava, la dona de fer feines va dir amb un riure estúpid:

   —Ja sé que Sybille viu a casa del seu promès. Deu ser tota una doneta, oi?

   Es pensava que Sharon ho sabia.

   Sharon, completament drogada a causa de tants sedants, es pensà que aquella bona dona li estava gastant una broma pesada.

   —No és temps de bromes ni d'acudits graciosos, eh Mabel?

   —Però si és veritat! —va respondre esbojarradament Mabel.

   Llavors s'adonà que Sharon no ho sabia.

   —Surt de casa meva, surt! No et vull veure més! —cridà Sharon amb tota l'energia que li quedava.

 

(Patricia Highsmith: Petits contes misògins)

 


  

   Ella tot d'una diu: "Es pot saber en què penses?"

   Vacil·lo, llavors opto per dir la veritat: "No pensava en res. Mirava".

   "I què miraves?"

   "El teu darrera".

   Es posa a riure, enretira una mà i es dóna una bufetada a la natja: "Oi que és gros? No ho era tant, fins tres anys enrere. Desgraciadament, se m'ha fet així".

   "Per què, desgraciadament?"

   "Era model. Per culpa del meu culet ho vaig haver de deixar".

 

(Alberto Moravia: L'home que mira)

 

El discurs directe sol representar-se gràficament d'una de les maneres anteriors: en un paràgraf a part introduït amb un guió o bé entre cometes.


2. Explicant el que diuen els personatges d'una manera aproximada (discurs indirecte):

 

Menja amb mesura, aparentment sense gust; em parla amb una veu també mesurada, de to dolç i benèvol, però en el fons, d'una manera subtil, autoritària. Em demana quin temps fa, quina pel·lícula vaig veure ahir amb Sílvia, on vam sopar i altres coses semblants; però diria que ho fa per cortesia, sense cap interès, o millor, amb una curiositat que, qui sap per què, s'enginya a fer parèixer casual i indiferent.


      (Alberto Moravia: L'home que mira)

 

 

Jo tenia els peus glaçats perquè duia les sabates molles, i tenia el pla del cap molt calent. Li vaig dir que en Quimet es volia comprar una moto i em va dir que ja es veia que era molt modern. I va ser la senyora Enriqueta la que em va acompanyar a comprar la roba per fer-me el joc de núvia, i quan li vaig dir que potser ens quedaríem un pis prop de casa d'ella, va estar molt contenta.

 

(Mercè Rodoreda: La plaça del diamant)

 

El discurs indirecte suposa una sèrie de transformacions: desaparició dels guions, les cometes, les interrogacions directes, les exclamacions; aparició de frases subordinades amb les partícules que, si, com, on, què...; canvis en les persones gramaticals i en els temps verbals; etc.:

[ Directe: ]          Em va dir: "Vés-te'n! No et vull veure mai més!".
[ Indirecte: ]        Em va dir que me n'anàs i que no em volia veure mai més.

[ Directe: ]          —Què has fet? Has perdut el cap? —li demanà amb ràbia.
[ Indirecte: ]        Li demanà amb ràbia què havia fet, si havia perdut el cap.

Per altra banda, segons si el narrador és o no és un dels personatges que participen en l'acció, la narració és en primera persona o en tercera persona (1):

 

[1a persona:] Ahir vaig arribar a ca nostra a les dues i mitja, vaig dinar i després vaig mirar una estona la televisió. Abans de les cinc vaig partir a l'hort i vaig netejar mitja marjada. Vaig cremar un munt de brutor. I, quan me'n vaig témer, ja feia fosca.

 


 

[3a persona:] Ahir va arribar a ca seva a les dues i mitja, va dinar i després va mirar una estona la televisió. Abans de les cinc va partir a l'hort i va netejar mitja marjada. Va cremar un munt de brutor. I, quan se'n va témer, ja feia fosca.

 



En els textos narratius literaris cal distingir entre l'emissor real (l'autor de l'obra, l'escriptor persona) i la veu que fa el discurs (veu narrativa o narrador). Aquesta veu pot adoptar punts de vista diferents, que donen resultats prou diversos. El narrador intern intervé en la història (n'és un dels personatges) i fa servir la primera persona. Pot ser protagonista o bé personatge secundari. El narrador extern no intervé en la història i fa servir la tercera persona (o, molt rarament, la segona). Pot  ser un narrador omniscient, que ho sap tot sobre els personatges (què fan, què pensen, què senten... en qualsevol moment); un narrador observador, que només narra allò que es veu i que se sent, com una càmera; un narrador editor, que fa veure que l'obra no l'ha escrita ell, sinó que l'ha trobada o la hi han donat i es limita a editar-la (pot ser un manuscrit, unes cartes...); etc.

[ Els fragments de L'home que mira d'Alberto Moravia i de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda són exemples de narrador intern. Rumpelstilzchen i la faula de la guineu són mostres de narrador extern omniscient.]


   
Manifestacions:

Els textos narratius abunden en els diversos àmbits d'ús de la llengua. En l'àmbit literari: la novel·la, el conte, la rondalla, la llegenda, la faula, el poema èpic, el romanç, la biografia, les memòries, la crònica històrica, el guió cinematogràfic, televisiu o radiofònic (cadascun d'aquests gèneres, per altra banda, presenta els seus subgèneres: novel·la psicològica, novel·la històrica, novel·la negra...). En l'àmbit quotidià: quan algú explica una cosa que ha fet, una cosa que li ha passat, una cosa que ha fet una altra persona, l'argument d'una pel·lícula, etc. En l'àmbit periodístic: la notícia, el reportatge, la crònica (esportiva, judicial, d'espectacles...). En altres àmbits laborals: l'informe d'activitats, la memòria anual. Etcètera.

Es troben fàcilment seqüències narratives en textos d'altres tipus: en les converses, en les entrevistes, en els discursos polítics, en els llibres de text, etc.



(1) També és possible, encara que més rara, la narració en segona persona, en la qual l'emissor informa el receptor de les seves pròpies accions:
Ahir vares arribar a ca teva a les dues i mitja, vares dinar i després vares mirar una estona la televisió. Abans de les cinc vares partir a l'hort i vares netejar mitja marjada...